Una "pedrota" a la sabata.

La superposició d'administracions que hi ha a Catalunya és un alt preu que paguen els catalans. És un laberint de finestretes, un caríssim solapament d'organismes, és una de les pedres a la sabata que té el país. L'origen és tan sols un: la Generalitat s'ha hagut d'anar desplegant sense que desaparegués del tot l'estructura política espanyola anterior. S'han anat afegint capes d'administracions, i a més ara es parla d'instaurar les vegueries. Cap partit no ha pogut resoldre fins ara la contradicció. És el laberint governatiu català.

No va ser fins al 1987 que és va posar en marxa les comarques i és va suprimir la Corporació Metropolitana de Barcelona (CMB), que els socialistes consideraven un símbol tot i els seus orígens franquistes de l'any 1974. Però ja aleshores va començar el problema: No és va aconseguir suprimir les províncies i les seves diputacions, que Javier de Burgos va instaurar l'any 1833, i que l'Estat espanyol protegeix de manera aferrissada.
Llavors comença el camí de la província única, aprofitant que la Constitució transfereix la diputació al govern autonòmic en aquests casos, com ha estat a la Rioja, les Balears o Cantàbria. Si Catalunya es convertia en província única, les diputacions, els governs civils i la divisió provincial desapareixien i la Generalitat podia fer el seu propi model. Però l'intent va fracassar, i les conseqüències arriben fins a l'actualitat.

El Parlament va aprovar portar al Congrés la conversió de Catalunya en província única, amb el suport de CiU, el PSUC i ERC. Però els socialistes, que aleshores governaven també a Madrid amb Felipe González de president, s'hi van oposar en rodó. L'actitud del PSC coincidia amb el fet que, com que els socialistes es van quedar a l'oposició, els seus únics feus a Catalunya eren la Diputació de Barcelona i una CMB en procés de desaparició. Un escenari pitjor per simplificar administracions era impossible. El Congrés dels Diputats mai no va aprovar la proposta de província única, i no es podia fer el pas sense que el votés el legislatiu espanyol. La Constitució deixa clar que qualsevol modificació dels límits provincials s'ha d'aprovar al Congrés en una llei orgànica (article 141.1).

Es van limitar doncs a tirar endavant les comarques, i és va afegir una administració catalana més, després de la del govern català. I en canvi les vegueries, que havien de dissoldre les diputacions, van quedar aparcades. Però les diputacions eren el gran òrgan de govern municipal del franquisme, per sobre dels ajuntaments, amb competències també culturals i fins i tot en el camp sanitari. No hi va fer res que l'Estatut atorgués les funcions a la Generalitat. La Diputació de Barcelona va fer política cultural a través del Teatre Lliure, tenia les ruïnes d'Empúries heretades de la Mancomunitat de Prat de la Riba i tutelava el parc natural del Montseny. Era evident el solapament de les diputacions amb la Generalitat i els consells comarcals. Hi ha hagut des d'aquell moment molts intents de resoldre els conflictes de gestió, i en molts casos s'han acabat pactant, sense evitar que algunes topades acabessin als tribunals. Les diputacions s'han acabat decantant cap a la prestació de serveis als ajuntaments, i els consells comarcals són l'àmbit supramunicipal. Però no només això. En molts indrets de Catalunya més enllà del cinturó metropolità són el primer òrgan que relliga municipis i país.

El repartiment de competències és ambigu a les lleis, i hi tenen un pes determinant el pes polític i les rutines heretades. Les diputacions disposen de molt més pressupost que les comarques i, per tant, segueixen fent política pel seu compte a Catalunya. La Diputació de Barcelona, que és la més important, disposarà de 707 milions d'euros aquest any, davant els 33,6 milions per exemple del Consell Comarcal d'Osona. El model dibuixa un ventall de matisos, però globalment va quedar coix, amb el naixent mapa administratiu català i el d'herència espanyola sobreposats des de bon començament.

CiU va negociar amb José María Aznar el pacte del Majestic del 1996, que inicià la supressió dels governs civils, que eren l'òrgan polític de les províncies seguint el model jacobí francès, i la gran eina de control polític franquista. Van quedar substituïts per unes subdelegacions de baix perfil institucional, mentre l'administració de l'Estat es concentrava en la Delegació del govern central. Semblava que l'ordenació territorial catalana es començava a desencallar, i això va donar pas a la segona temptativa de simplificar el mapa.

Josep Antoni Duran va fer per això el segon intent per ordenar les administracions l'any 2001, en la seva curta etapa com a conseller de Governació. Va encarregar a Miquel Roca un informe redactat per una comissió d'experts, i aquest va proposar, a més de la creació de sis noves comarques, crear sis vegueries equiparades a les províncies i digerint les diputacions. Descartava d'aquesta manera la via de la província única, i apostava per negociar a Madrid la creació de dues demarcacions més (Catalunya Central i Terres de l'Ebre). Però es va obrir un gran debat Catalunya endins sobre les propostes, de forma semblant al que ha succeït ara, i el projecte incipient no va tirar endavant. No era però cap llei encara, sinó un conjunt d'estudis, i finalment són els que es van tenir en compte en l'elaboració del nou Estatut.

El panorama s'ha anat complicant amb el pas dels anys, i els fallits intents de simplificació, perquè la disfunció ja es veu a hores d'ara natural en amplis sectors del país. Tots els partits han acabat assumint com a normal el paper de les diputacions, que han seguit tenint rol en el joc de contrapesos entre govern i oposició. Però no tota la culpa es pot atribuir a les formacions polítiques. En les diverses demarcacions també existeix un consolidat sentiment provincial en alguns sectors de població. A Lleida mateix, l'alcalde de la ciutat, Àngel Ros, s'acaba d'oposar a la fragmentació de l'actual província a causa de la vegueria del Pirineu, recollint un sentiment estès a la ciutat.

En el primer tripartit, CiU va quedar presidint les diputacions de Girona, Lleida i Tarragona, i amb el segon va quedar amb la de Tarragona mentre el PSC mantenia la de Barcelona i ERC pactava amb els altres membres del tripartit la presidència de les de Girona i Lleida. Tots els partits catalans formen part actualment del govern d'alguna diputació, i consoliden a la pràctica el model coix.

Amb aquesta superposició d'administracions, l'Estatut del 2006 va posar sobre la taula el que hauria de ser l'ordenació territorial catalana: municipis, comarques i vegueries, i aquestes van entrar per primer cop en el text estatutari. Va quedar clar que les vegueries serien la divisió territorial de la Generalitat, i part del seu sistema institucional, i previsiblement serien la circumscripció electoral catalana, potser amb les comarques. Per tant, adquirien un rang netament polític.

Però l'article 141.1 de la Constitució segueix vigent per sobre de l'Estatut, i per això els negociadors catalans van deixar emparaulat amb el PSOE que hi donaria suport a la modificació dels límits provincials per adequar-los a les futures vegueries. Per ara és una incògnita saber si el govern espanyol ajudarà a simplificar el mapa d'administracions català, perquè el tercer intent de resoldre el problema de fet també està a hores d'ara encallat portes endins.

El conseller de Governació, Jordi Ausàs, ha redactat el projecte de llei de vegueries, però està congelat a causa de la revolta de destacats barons del PSC en contra de la proposta, i de l'aparició de reivindicacions no previstes a la llei com la de la vegueria del Penedès. Tirar endavant la reforma, ara amb l'aval de l'Estatut, és una necessitat per posar ordre en l'administració del país, segons que admeten els grups parlamentaris.

Relacionada amb aquesta llei, hi ha la de l'àrea metropolitana, que els socialistes reivindiquen per recuperar l'antiga CMB. Tots els grups, inclosa la CiU actual, estan d'acord a tirar endavant un organisme metropolità, més enllà de la ja existent mancomunitat de municipis. Però el problema és que engegar una nova administració política no és possible si no se simplifica el model amb les vegueries, que unificarien diputacions i delegacions de la Generalitat. Les dues lleis estan relacionades. Ara com ara, la pedra segueix molestant dins la sabata. Catalunya seguirà sent el país de les sis administracions.